Visitar un edifici emblemàtic acostuma a ser una experiència fantàstica. Des que es va inaugurar, el setembre del 2005, la Torre Glòries ha esdevingut una icona de Barcelona. Un símbol que ara obre les portes al públic per primera vegada i de manera permanent.
Jean Nouvel, com Gaudí, es va inspirar en les formes arrodonides de Montserrat per dissenyar aquest espectacle arquitectònic de més de 140 metres d’alçària. Podríem parlar del seu aspecte, per a alguns innovador, i per a altres, provocatiu; de la seva sostenibilitat; de la seva pell, feta amb vidre, formigó i xapes d’alumini lacat en 26 tons diferents; o de les 52 744 lamel·les de vidre que la recobreixen. Però potser un dels aspectes més hipnòtics d’aquest guèiser que sembla brollar de la terra és el seu enllumenat nocturn. Perquè, abans de ficar-se al llit, la Torre Glòries s’il·lumina i projecta els seus colors sobre la ciutat a través d’un sistema energètic eficient que controla la despesa millor que moltes rentadores. La Torre Glòries és un edifici viu sense el qual és impossible explicar la Barcelona del segle XXI.
Adeu, Torre Agbar
Hi ha mil i una maneres d’anomenar aquest edifici, algunes de més o menys enginyoses. Torre Agbar n’és una. Aquest gratacel va acollir durant deu anys la seu de l’empresa Aigües de Barcelona, que té Agbar com a acrònim. D’aquí ve el nom, sí. Però, ja sabies que des del 2015 no es diu així? Va, som-hi, que ja és hora d’actualitzar-se. Adeu, Torre Agbar. Hola, Torre Glòries!
